Com ja us havia comentat, sembla que alguna cosa en mi havia despertat d’ençà em vaig quedar embarassada, i es que tenia més ganes d’estar en contacte amb les meves arrels. De ben petita els meus avis havien tingut hortet i fer passejades pel camp fins arribar fins allí m’encantava… arribar a l’hortet i veure com feien una planteta del no-res i després aquesta donava fruits era com fer màgia, i el sabor d’aquelles verdures que inclús m’havia menjat allà mateix a l’hort… eren records meravellosos, de molts estímuls, uns estímuls que tenia ganes de tornar a sentir.
Així que un dia, després d’haver nascut la meva filla i d’haver-li donat moltes voltes, vam trobar com per casualitat un pagès que llogava parcel·les de les seves terres per a poder produir les teves pròpies verdures. Aquí va començar la retrobada amb la natura…
Treballar la terra és feina dura, moltes hores remenant la terra amb les eines, donar forma de cavallons a la terra per regar com cal, podar les plantes quan ho necessiten, plantar i trasplantar, fer una sèquia amb l’aixada cada cop que cal regar… si, és dur i sacrificat, però és molt gratificant saber que aquella petita part de la natura, aquella planteta que has plantat tu, que has cuidat, ara et dona de menjar, et dona els seus fruits, inclús la seva vida, i això t’omple el cor. El sabor i la frescor d’aquells vegetals no els trobes enlloc.
Anys més tard, s’ha de dir que tenim més comoditats, ara tenim un hort on per regar utilitzem el mètode de gota a gota, plantem en pla, i si que hi ha molta feina, també cal llaurar la terra, però ja no et deixes l’esquena com es feia abans. I continuem fent vida d’hortelans, ara no només amb la parella sinó que també ho faig amb els fills… El contacte amb la natura ho val tot.
